< Tornar enrere

ACTUALITAT: NOTÍCIES

28.06
2013
"Completamente normal"

Aquests són els fets viscuts al Ple de Viladecans explicats per un dels nostres militants, en Marc Darriba.

Aquestes paraules em van fer sortir de la salade plens de l’Ajuntament de Viladecans amb els ulls negats de llàgrimes d’impotència.

Amb l’ajut dels companys de les JERC i ERC i la col·laboració de la Regidora d’Igualtat (PSC), Verónica Arasil, vam entrar al Ple Municipal una proposta d’adhesió als actes de commemoració i reivindicació del 28 de juny: Diada Internacional per a l’Alliberament de les persones LGTBI.

Al Ple, un cop l’Alcalde va introduir el punt i va obrir el debat, la regidora del PP María José Díaz Algarín va dir que si bé el col·lectiu LGTBI rebia el màxim respecte per part del grup popular, no veia necessari donar suport a cap tipus de manifestació o reivindicació. Segons ella, la convivència amb persones homosexuals a Viladecans sempre ha tingut lloc “de forma totalment normal” i explica que ella ha tingut amics homosexuals des de ben jove i mai ha trobat que tinguessin cap problema i, per tant, els actes reivindicació eren pura demagògia.

Més enllà de la validesa dels seus arguments (tot i que si amb dots d’oratòria i raonament com aquestes s’arriba a ser regidora no acabo de comprendre la meritocràcia del PP); m’agradaria reflexionar sobre què deu semblar “completament normal” a aquesta senyora.

Comencem pel pla de les generalitats, on estudis elaborats recentment sobre la població europea mostren com un de cada quatre membres de la comunitat LGTBI ha patit amenaces o agressions en els últims cinc anys. A més a més, dues terceres parts dels estudiants gais, lesbianes i bisexuals ho amaguen. Els abusos i l’ocultació de part de la teva identitat perpor a patir-ne formen part de la “normalitat” de què parla la il·lustríssima (sic)?

Ara anem al pla de les concrecions. Vaig estudiar a l’IES Torre Roja de Viladecans del setembre de 2002 al juny de 2008; una de les etapes de creixement, tant formatiu com emocional, de què conservo millors records. Ara bé, no podré treure’m una paraula del cap: MARICÓN. Sense ni tan sols tenir clara la meva orientació sexual no parava de sentir com persones que ni tan sols coneixia m’aturaven als passadissos i cridaven “MARICÓN” com si aquest mot fos una etiqueta de repudiament instantani. Més enllà de l’experiència pròpia, també recordo altres companys, obertament homosexuals ja llavors, eren víctimes de tot tipus d’humiliacions i rebuigs. Tot i que la tolerància zero vers l’abús per part de tot l’equip educatiu i el suport dels amics més propers feia que tot plegat acabés essent quelcom relativament petit dins l’experiència general d’aquesta etapa vital, considerar conductes com aquestes “normals” és quelcom que em supera.

Cada paraula que proferia la Sra. Díaz Algarín era com un cop de puny: era com tornar a l’institut sense que ningú aturés aquells abusos, com si suportar crits, empentes o insults fos “totalment normal”, com si fos... merescut.

Ah! I tampoc m’oblido del també Il·lustríssim Alberto Delgado, regidor de PxC; que contempla les manifestacions i reivindicacions pro-drets LGTBI com “expressions d’una opinió” a la qual el Ple Municipal no pot donar suport perquè seria privar de llibertat d’expressió atothom que no opinés el mateix. Francament, Sr. Delgado, si considera que reclamar els mateixos drets que qualsevol altra persona és una opinió, deu ser que per a vostè això de ser identitaris va més enllà del lloc d’origen. Un argument digne dels creacionistes radicals de l’altra banda de l’Atlàntic.

No vaig demanar torn de paraula perquè considerava que hi hauria prou consens al Ple per a què aquesta proposta no generés un debat com aquest. La impotència en no poder respondre a cap d’aquests comentaris m’anava devorant per dins a cada segon que passava. Quan els vots del PSC, ICV-EUiA, CiU i els regidors no adscrits van aprovar l’adhesió a les reivindicacions no vaig poder evitar aplaudir com a resposta, cosa que em va costar una crida a l’ordre per part de l’Alcalde. Poc després el meu company i la meva mare, en notar-me alterat, em van treure de la sala de plens. Hores després encara tenia el cor fet un puny.

No vaig poder. No vaig poder suportar aquelles paraules. No podia i no puc creure que gaudir dels mateixos drets que tothom estimant a qui jo vulgui sigui només una “opinió”, i que no mereix reivindicacions perquè mai ha suposat cap problema. Tot plegat no només fa evident que sí que hi ha un problema, sinó que mostra quanta feina queda per fer; tant a nivell educatiu com a nivell social i polític.


Només puc fer-hi una cosa al respecte: dir a totes les companyes i companys que porten anys, mesos o dies lluitant pels drets de les persones LGTBI que comptin amb mi. Que posaré tot l’esforç necessari en fer d’aquest món un indret més just per a tothom, estimi a qui estimi i vingui d’on vingui.

Marc Darriba  

URL CURTA: http://www.jerc.cat/url/159495

Comparteix: