Opinió
TOTS SOM JOVES – Publicat a 'Crónica' el 18/5/07
Per Antoni Gandia i Fernàndez, Portaveu de les Joventuts d’Esquerra Republicana d’Ontinyent
En general, aquesta societat ha distingit la gent entre joves i adults pel seu poder adquisitiu, és a dir, per la seua estabilitat laboral i económica, però hui en dia ens trobem amb que tots som joves. Alguns majors potser s’alegraràn en llegir aquesta afirmació, i tant de bó recuperen per uns instants aquell esperit crític, enérgic, i ple d’il.lusió, dels seus millors anys, perquè tots patim els problemes que actualment són considerats “de joventut”, però que en realitat ens afecten per igual a joves i a grans.
L’accés a l’habitatge digne és una de les principals preocupacions ciutadanes, els preus desorbitats de l’habitatge obliguen als joves a romandre al domicili familiar o a qualsevol persona a endeutar-se de per vida. D’una banda l’especulació inmobiliaria és una realitat alarmant: els constructors edifiquen habitatges de venda directa sobre plànol a uns preus excesius mentre les antigues cases del centre urbà es cauen a troços i cap autoritat fa res per evitar-ho. Tansols cal pasejar una mica pels nostres carrers per veure que totes les paraules en aquest sentit d’aquell qui ens governa cauen en sac trencat. És per tot això que les dones i els homes d’Esquerra Republicana apostem de forma inequívoca per fomentar la confecció d’un Pla Local d’Habitatge i per la promoció pública d’habitatges protegits i de lloguer . Hi ha que incentivar la rehabilitació d’habitatges desocupats i la masoveria urbana, és a dir, mesures que ens ajuden a rescatar el nostre centre històric, degradat i amenaçat per l’especulació, i així garantir un sostre a tothom. En una societat dinàmica, l’opció de compra, més enllà de ser insostenible a nivell social, és un element que lliga amb excés la joventut, el preu d’accés a l’habitatge ha augmentat un 130% des del 1997.
El treball també és un element clau en el procés d’emancipació de tota persona. La manca de recursos impedeix a la gent planificar el seu projecte de vida. No només cal vetllar per trobar una feina sinó també perquè aquesta siga estable, de qualitat i ben remunerada; és a dir, que presente unes condions laborals dignes per al jove treballador, sense sinistralitat laboral, amb un sou just i amb contracte indefinit. Cal doncs potenciar i promoure borses de treball que substitueixquen progressivament el paper de les ETT. Cal assesorar, sensibilitzar i formar adequadament el jovent treballador, així com fomentar l’estabilitat i els drets laborals. Donar suport als joves emprenedors és un dels objectius d’Esquerra.
El camí cap a la nostra emancipació també passa per aconseguir una major mobilitat, joves i grans ens trobem amb unes xarxes de transport deficients per les quals hem de pagar preus abusius. Esquerra vol incentivar fórmules que ajuden la gent a desplaçar-se amb facilitat, autonomia i seguretat. Proposem potenciar l’ús del transport públic partint de gratuïtats i/o semigratuïtats en aquells serveis i horaris en que s’obtinga un major rèdit social, evitant sinistralitat, emissió de contaminants, i el col.lapse de les vies de transport.
Habitatge social de lloguer per a joves, borses joves d’habitatge, assesorament i orientació laboral, formació professional adequada a la nostra realitat territorial i que ens permeta entrar en condicions al mercat laboral, instituts i escoles de qualitat, transport públic adaptat als nostres carrers i als horaris i necessitats de la seua gent... són els nostres compromisos per a l’emancipació dels joves i les joves, que ho som tots.
Construir la independència i el socialisme és construir també, i des de l’ajuntament, les condicions necessàries per fer de l’emancipació juvenil una realitat. El proper 27 de maig està a les teues mans que l’Ajuntament d’Ontinyent treballe per l’emancipació i el benestar. Amb Esquerra, fes-ho possible! ;-)
EL MÓN REAL – Publicat a 'Lo Clar' el 4/5/07
Per Antoni Gandia i Fernàndez, Portaveu de les Joventuts d’Esquerra Republicana d’Ontinyent
Alguns dels partits que omplim els periódics i revistes locals de noves, i en alguns casos, d’enrevesades sigles, no tenim grans lobbys polítics cobrint-nos l’esquena, ni cap sou extra que ens allibere per dedicar-nos en exclusiva a la campanya política, sóm treballadors, estudiants, gent que ens trobem amb la necessitat d’alçar-se tots els matins per dedicar-se gairebé en exclusiva a la feina que ens permet viure. Malgrat tot, contem amb la major il.lusió per superar l’adversitat i trencar els esquemes, volem obrir-nos pas entre pors i dogmes, ens veiem amb tota l’energía que cal per tombar els goliats que des de la transició no ens deixen caminar més enllà. Amb el nom de Goliat em referisc als gegants, als grans partits que controlen els mitjans de comunicació, una història que tots coneixeu sigueu del color que sigueu, i no, no em mireu així, perquè tothom peca d’agranar cap a casa i no ens hem d’extranyar, és la condició humana i la patim en totes les escales.
Com he dit, no tenim una cartera d’empresaris que ens financien la campanya, ni un arca a fons perdut que després serà sufragada amb fons públics un cop al poder, i com que tampoc tenim aquest últim, no podem vendre obres faraóniques com a senyal de bona política. Però jo em pregunte, perquè han de ser les grans obres el cavall de batalla en la brega partidista? Algú ha pensat en millorar el que ja tenim? És impensable afirmar que d’una soca podrida poden créixer rames sanes, i encara que ho fagen, amb el temps cauràn. Amb aquesta metàfora vull remarcar la meua creencia en que la bona política passa per resoldre els problemes quotidians, els d’arrel, aquells que ens trobem tots els matins quan la gent normal anem a treballar, aquesta gent que s’ha de pagar el transport, el menjar i l’habitatge, i que cada dia ens trobem en una situació més precària.
Pense que no ha de ser el polític qui ha de caçar el vot, sinó el votant qui ha de caçar el bon polític i el projecte més adequat. Amb tot vull dir que no calen tanques publicitàries gegants i tanta parafernàlia, no es tracta de vendre res, el que cal és oferir, pensar en sol.lucions reals per a problemes reals, aplicar-ho ara que cal, i no demà quan ja haurem patit les mancançes. Ara veig moltes promeses i molt poca realitat en totes elles. Farem, farem, diuen, però perquè no ho han fet quan han pogut?