16-10-2008 - Fa temps que reflexionem sobre el món en el que vivim i la realitat més propera, i volem dir-ho alt,
sense complexes, amb contundència i sense titubeig, perquè hem d’estimar un estat que no ens
estima a nosaltres? Perquè he de compartir l’amor que sento pel meu país, Catalunya, amb un estat
opressor?
Es molt curiós comprovar com tot avui dia s’intenta maquillar, tot, i a vegades fins i tot s’embruta
amb la paraula democràcia. En nom de la democràcia, Espanya ha sigut capaç de crear terrorisme
d’estat, utilitzar les forces de seguretat per fer mal a població civil, aparèixer en la foto de les
Açores, intentar boicotejar a Catalunya pel simple fet de treure un Estatut, fins i tot s’atreveixen a
intentar vulnerar la decisió d’un poble a les urnes en nom de l’Estat de Dret i la Constitució. I la
meva pregunta és fins quan haurem d’aguantar aquest llast a sobre. Si és democràcia no és més
important la voluntat del poble expressat en urnes que una sentència judicial?. Fa temps que un bon
col·lectiu de persones ens hem adonat de que Espanya no ens estima, que no ens tracta d’igual a
igual i ho hem de denunciar publicament i trencar, sentimentalment quan no ens estimem algú i
veiem que l’altre tampoc t’estima es pren la decisió del trencament, els catalans ja estem trigant
massa en prendre aquesta decisió, l’evidència ens axafarà.
Només hem de mirar al nostre voltant per comprovar que no hi ha sentiment per part d’Espanya cap
a Catalunya. Hem de mirar l’apagada elèctrica que es va produir l’estiu passat a Barcelona, la
saturació del Prat, la crisi de Rodalies, els problemes amb el TGV, els recursos admesos a tràmit pel
Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya, l’espoli fiscal cap als Països Catalans publicats
a les balances fiscals, la reforma de la Llei sobre el finançament. Aquí tenim un piló d’exemples que
mostren amb claredat i contundència la total desconfiança i manca d’inversions i recursos que s’està
donant al nostre país. I encara hi ha gent que vol pertànyer a aquest Estat, potser perquè han guanyat
l’Eurocopa o potser perquè les arrels tiren més que el cap fred i el viure millor. Però ja n’hi ha prou,
els que creiem que la independència és l’únic camí per la millora de Catalunya, no ho fem només
des de l’antic pensament reinaixentista de la cultura i la llengua, ho fem des del refermament d’allò
que ens fa diferents i també de l’imposició d’una nova cultura econòmica que ens faci viure millor.
Si nosaltres decidim, nosaltres guanyem i si ho fem junts, podrem!
No és normal que si formem part d’un mateix estat, un extremeny tingui dret a canviar-se de sexe
de manera lliure i gratuïta i un català no; que un andalús tingui servei odontològic gratuït i un català
no; que un castellà de la Manxa tingui dret a una subvenció per comprar-se un ordinador i un català
no; que puguin campar a les amples per tot el seu territori amb unes bones infraestructures viàries i
nosaltres haguem de pagar per moure’ns d’aquí a 20 km ençà; no és just i no som el mateix. Si de
veritat ells sentissin que som el mateix no s’atrevirien a humiliar-nos d’aquesta manera, no
s’estudiaria a 3 universitats espanyoles el català i a 7 a Alemanya, ens deixarien expressar-nos en la
nostra llengua, que és cooficial a l’estat, al Congrés de Diputats; respectarien la voluntat del poble
de Catalunya, acceptarien que Barcelona és la porta del sud d’Europa i acondicionarien el Prat per
ser un hub internacional però no ho fan perquè Espanya no ens estima,Espanya ens degrada. Hem
de fer un canvi, un gir de 360º i no només deixar d’estimar a Espanya sinó ni tan sols voler que ells
ens arribin a estimar mai. Hem d’agafar la paella pel mànec, ja portem masses anys passant per la
gola moltes coses que ens hem hagut d’empassar en pro de l’unitat, una unitat ficticia, en definitiva
un model d’estat que no satisfa a ningú i no reporta beneficis a la ciutadania. Tenim dret a decidir el
nostre futur, igual que un jove ha de tenir dret a un habitatge digne i a decidir si vol emancipar-se o
no. Volem marcar els nostres drets i deures, perquè estem farts de que ens marquin el nostre camí, la
nostra nació s’ha d’aixecar i dir cridant que VOLEM UN ESTAT PROPI.

« Tornar al principi