ACTUALITAT: OPINIONS

< Tornar enrere
14.10
2017
1-O des de dins

Nervis, crits, corredisses amunt i avall, el control constant de totes les portes, missatges que no paraven d'arribar al mòbil... i gent, molta gent.


L'1-O va començar el 30 de setembre. Certament, feia mesos que havia començat però, el 30 de setembre a les 23h ens van obrir els col·legis electorals a Sant Joan Despí. Va ser llavors quan vam sentir el primer dels molts aplaudiments que escoltaríem durant el llarg diumenge. En aquell moment, també, va ser quan ens vam dividir en dos grups: aquelles persones que teníem alguna responsabilitat organitzativa per procurar que tot anés el millor possible, i aquelles qui van tenir les ganes i l'esperit de donar-ho tot, quan calgués, encarregats de protegir els col·legis. 

Jo, "formant part" de l'organització, amb els meus companys i companyes, vaig entrar cap a l'interior, on ens van explicar tota la informació necessària per a l'endemà. Un canvi d'última hora, el cens seria universal! Això era un descans, però també suposava un enrenou, havíem de portar els nostres ordinadors perquè no en teníem uns altres. Però ho vam aconseguir. 

Un cop amb les instruccions en ment i les taules muntades per quan arribessin les urnes al matí, ens vam relaxar. Guitarra en mà i unes 
galetetes, i la nit va començar a avançar. Sí que és cert que, després d'hores d'activitat frenètica, tothom començava a estar cansat, i vam decidir estirar les màrfegues i els sacs, un parell d'hores de descans no anirien malament a ningú. 

A les 5 del matí va sonar el despertador. La gent que havia de cobrir el tercer torn (de 5 a 8 del matí), que havien dormit a casa, ens van portar cafè i dolços per despertar. Sort d'això! Però arribava el moment i, ben organitzats, vam rebre les urnes, les paperetes i els sobres, i els vam entrar, vam poder muntar les meses electorals. Tot controlat, al moment! 

Les 9:00. Obrim els col·legis. Unes 500 persones disposades a votar ben d'hora, ben d'hora i impedir l'accés a qualsevol persona que no tingués el mateix objectiu que nosaltres. Però el moment crític va arribar. Va caure la xarxa que contenia el cens, i es va començar a acumular gent, i plovia, i no podíem votar, tampoc podíem fer res per solucionar-ho, només 
esperar que els tècnics ho solucionessin. Van ser tres hores (crec), d'estira-i-arronses entre els tècnics del Govern Espanyol i els de la Generalitat. Cada cop que solucionaven el problema, podien votar tres persones, però llavors tornava a caure i les cues ja tornaven a estar parades. Per mi, el pitjor moment del dia. El cansament i les emocions, crec que la impotència per davant de totes, i totes aquelles persones conegudes que em preguntaven que si ho aconseguiríem, em van poder. La primera llàgrima em va caure i fins que vaig aconseguir controlar-les. Tot seguia igual, més gent cada minut que passava acumulant-se a la cua. Fins que, finalment, el responsable del col·legi, va decidir que començaríem a prendre nota de les persones qui votaven a mà. 

Constantment arribaven amenaces que la Guàrdia Civil podia presentar-se a l'escola en qualsevol moment. Tothom cap a dins, les portes controlades amb clau, i un pla de seguretat en ment. Si venien, tancaríem la porta de ferro amb tothom dins del pati, avis i àvies, nens i nenes, al pati del darrere, que no poguessin prendre mal, homes, dones i joventut, resistència pacífica, i les urnes ben amagades. 

Per sort, res d'això no va caldre a Sant Joan. No vam tenir més visita que la de dues Mosses d'Esquadra, que van passar el dia a la nostra porta. Servei d'ordre i seguretat, suposo. 

Les hores van anar passant, va arribar el dinar, 90 entrepans de botifarra i préssecs per a tothom qui portava hores i hores fent de voluntari. Aquell moment, però, va ser una mica crític, tothom tenia gana, era hora de dinar, i la gent marxava cap a casa. Però això si, en demanar ajuda i paciència, vam poder remuntar la cosa.
A partir de llavors, la cosa va anar a millor cada moment que passava, tot i les imatges devastadores que havíem estat rebent durant tot el matí, la gent arribava i arribava. Fins i tot gent que ja havia passat el matí allà i que ja havia votat. Venien a fer de reforços, sabien que necessitàvem a tothom, més que mai. N'hi havia que ja no podíem més, però suposo que per l'adrenalina del moment, que ens mantenia dretes, van fer-se les 8 de la tarda. O quarts de nou. Però vam aconseguir tancar el col·legi amb èxit. Aplaudiments i aplaudiments. Les urnes i els vots controlats. Ja feien el recompte. I, en resposta a allò que em van estar preguntant moltes persones durant el dia, que n'estava convençuda, però en aquell moment el meu cap no se n'
enrecordava, ho vam aconseguir. Entre totes i tots ho vam fer. 

​A les dues de la matinada, després de nervis, crits, corredisses amunt i avall, el control constant de totes les portes, missatges que no paraven d'arribar al mòbil... i gent, molta gent, i també d'haver escoltat els resultats i d'haver brindat i celebrat l'èxit de la jornada, amb el pesar de tot allò que havia passat en altres poblacions, finalment em vaig estirar al meu llit. I vaig intentar rebobinar i recordar tot el que havia passat. Però havia sigut un dia massa llarg, moltes coses per recordar, i jo estava molt cansada. Em vaig adormir abans d'arribar al final.

Després d'una jornada intensa, 1 d'octubre
  • Elna Vendrell Auleda
  • Secretària de Política Municipal
  • 16/01/2018
  • t: @
  • b:
URL CURTA: http://www.jerc.cat/url/189065 Comparteix: