ACTUALITAT: OPINIONS

< Tornar enrere
09.11
2017
Paraules

Totes les generacions aprenen un vocabulari propi del seu temps. Aquestes paraules que s’afegeixen al diccionari de cada individu, es forgen a partir de les seves accions i la seva participació en l’entorn que l’envolta. Avui us voldria parlar del meu lèxic propi, que, aquestes últimes setmanes, més que mai, he ampliat. Començo amb una paraula preciosa: IL·LUSIÓ. 

Fa anys que ens trobem en un estat d’agitació política, on molts estàvem expectants del que pogués passar. Jo mateix, el 9 de novembre de 2012, amb els meus 18 anys, vaig dipositar una papereta en una urna, una papereta que em preguntava quin futur volia pel meu país, i la vaig dipositar amb una il·lusió infinita al veure que després de tants anys de lluita que em precedien a mi i a tota la meva generació, el poble era escoltat. No va ser però, sense entrebancs, doncs m’arriba que algú per sobre meu ha declarat aquesta consulta il·legal. En aquest punt també m’arriba la segona paraula: SORPRESA.

Doncs si, per aquell llavors em va sorprendre que l’Estat Espanyol digues que aquella acció tan pura com era preguntar a la gent que era el que volia, fos il·legal. Vaig quedar parat, però això no em va aturar. Vaig votar.

Seguim endavant, i ens trobem, any rere any, un onze de Setembre on ja és tradició familiar anar d’excursió a Barcelona. Al transport públic ens trobem a amics, veïns, companys de feina i de classe, tots amb el mateix objectiu que nosaltres, i davant d’això jo afegeixo la tercera paraula al meu diccionari: ORGULL.

Orgull d’amics, orgull de veïns, orgull de companys de feina i de classe. I és que si el poble català ha demostrat alguna cosa en aquests últims anys, és que som capaços de fer-nos veure de maneres espectaculars, i ha quedat claríssim que en som molts, moltíssims, i som més a cada pas. Ara permeteu-me avançar fins a aquest mateix any 2017. La tensió política escala a nivells astronòmics, i tot i això, el Govern de la Generalitat ens ha convocat a primers d’Octubre per anar a votar. Un altre cop afegiria la paraula il·lusió al meu diccionari, si no fos per la resposta del govern espanyol, que em fa afegir una paraula molt diferent, la quarta paraula era INDIGNACIÓ.

Mirés on mirés, a la televisió, a les xarxes socials, als diaris... Tan sols veia una negativa rotunda al fet que jo i milions de persones més, que som ciutadans de ple dret, poguéssim expressar la nostra opinió dipositant una papereta en una urna, tal com vaig fer jo en aquell mes de Novembre de 2012. No era cap sorpresa, a hores d’ara ja no estava precisament content amb la manera que érem governats des de Madrid. Llavors va començar a passar. Allò que va fer que aquesta quarta paraula fos escrita en negreta. Registraven impremtes, buscant tot el material del dia 1 d’octubre. Malgrat això, la cinquena paraula no va aparèixer fins al dia 14 de setembre.

Jo era al Cinebaix, cinema de Sant Feliu, el meu poble. Assistia a un cinefòrum en el qual projectaven el documental “Las Cloacas del Estado”. En acabar, David Fernàndez i Jaume Bosch venien a fer un petit debat i ronda de preguntes. La primera frase que sento dir a en David: “Bona nit a tothom, abans de començar, que sapigueu que la Guàrdia Civil està ara mateix escorcollant una impremta al polígon el Pla del vostre poble”. Tota l’audiència va quedar parada, i la cinquena paraula va arribar a la meva ment: RÀBIA.

“Al meu poble no els ho permetré” vaig pensar. Només acabar la sessió, vaig agafar les meves coses i em vaig acomiadar de la meva família tot sortint corrents direcció el polígon. Un cop vaig arribar allà hi vaig veure una quarantena de persones, però ni rastre de la Guàrdia Civil. Ja no hi eren, però dues cantonades més a baix hi teníen 4 furgonetes amagades esperant que marxéssim, i a més a més, vaig conèixer un nou factor: la policia secreta. Bé, molt secreta no eren, ja que el fet que un mateix cotxe passi vint vegades per davant teu i aparqui 100 metres enllà amb els llums apagats... sospitós. El més curiós és que no hi havia molt policia, qui hi havia era, sobretot, gent jove, de la meva edat, que com jo havien decidit dir prou davant d’aquestes agressions. Aquí començà la meva implicació directa, ja que la gent que hi vaig trobar també coneixien la cinquena paraula, però només em van ensenyar una nova i sisena paraula: ESPERANÇA.

Doncs si, el fet que ataquessin d’aquesta manera una impremta al meu poble, no em va desanimar ni atemorir, sinó que em va omplir d’esperança en veure tota aquella gent que em va rebre i em a acollir fins a les dues de la matinada, on fins i tot van fer una sortida a buscar sopar per a nosaltres. A partir d’aquí vaig començar a assistir a  totes les assemblees que podia, i posar-hi el meu petit gra de sorra.

El moment culminant d’aquesta història va ser, per descomptat, el dia 1 d’octubre (i els seus dies anteriors). Només us diré que mai he tingut tanta son com aquella matinada, però que tot i això, no deixava que m’afectés, i després d’estar per la matinada fent guàrdia al meu col·legi electoral, vaig estar, de manera puntual, a les portes d’aquest a les cinc de la matinada. Heu de saber que vaig poder viure una experiència a peu del canó, ja que aquella gent que vaig conèixer a la impremta pertanyia a les JERC, i em van oferir ser apoderat d’ERC durant el referèndum de l’1O. 

Tornem a les cinc de la matinada: La gent es va aplegant, primer érem una desena, després dues, tres... i així fins a arribar a unes 50 persones si fa o no fa, però necessitàvem més gent. Vam fer una crida als altres col·legis de Sant Feliu i, sorprenentment van aparèixer persones de tot arreu i ja érem més d’un centenar! Entre aquelles persones apareix la que porta la clau del centre, obrim les portes exteriors, però ens trobem un problema: la clau donada no obre el pany d’entrada al centre. Entre els diferents apoderats debatem amb el Responsable d’Administració quin és el següent pas a prendre, la gent ha de votar! Entre totes les idees desbaratades, surt una que pot funcionar, la de constituir les meses electorals al porxo del centre. Ràpidament ens vam mobilitzar cap al centre més proper, un institut, i vam portar taules i cadires suficients. Uns moments més tard arriben les urnes i les paperetes, i la setena paraula apareix: VOLUNTAT.

Voluntat a seguir endavant, a constituir les meses, a ajudar a la gent a votar, i a guanyar. Ara ja no venia de si guanyava un SÍ o un NO, només el simple fet de poder votar tranquil·lament ja era una victòria. Les meses van ser formalment constituïdes més tard de les nou, mentre la cua per a votar a primera hora no feia més que allargar-se. Obrim les portes. Aplaudiments! La gent ja vota! Ara podria afegir la vuitena paraula, que seria l’eufòria, però no ho faig, aquest sentiment va durar poc. Em diuen que la Guàrdia Civil i la Policia Nacional estan carregant contra els votants a diversos col·legis arreu de Catalunya. Carregen contra joves, adults i avis, sense distinció, com a animals. Tot i això, la gent no deixava d’arribar, amb una ferma voluntat de dipositar el seu vot a l’urna. Davant del col·legi s’acumulava la gent, i en un petit mur que hi havia a l’entrada, s’hi acumulava menjar, aigua... que la gent del carrer ens anava portant.

El dia va avançant amb normalitat, no vull mirar les xarxes socials, no me vull espantar. De cop, m’arriba una noticia. Som pocs, i si no som més, els Mossos d’Esquadra hauran d’actuar! Una crida desesperada a tothom qui pugui, no podem tancar el col·legi! La gent ha de votar! Cinc minuts després, ja érem més d’un centenar, quin alleujament.

Durant tota la jornada podríem destacar diversos moments que em van marcar per sempre, com l’aparició d’uns bombers, que van posar calma a la població, i van vindre a votar, camió inclòs. També un moment que sí que marcaria la vuitena paraula, PÀNIC. Els Mossos estaven carregant contra el col·legi proper. La gent del carrer va sortir volant cap allà, s'havia d'impedir! Pujo a un mur i crido que no marxin tots, no deixem desprotegit aquest col·legi, i em pregunten que hem de fer. Aquesta pregunta em descol·loca. Haig de decidir JO, que han de fer més d’un centenar de persones que no conec de res? Respiro profundament i els indico que es quedin, que jo marxo corrent al col·legi atacat per a veure que passava, i tornaria de seguida a informar. I això faig. Tenia els Mossos davant meu, jo a la seva esquena i estava veient com arrancaven a la gent del terra. Tot i això, era una imatge molt diferent de les que m’arribaven per les xarxes, no veia brutalitat, no veia ni una sola porra fora de la seva funda.

Amb el meu telèfon mòbil vaig gravar trenta segons i vaig tornar a marxar corrent cap al lloc on em necessitaven. Un cop allà, explico la situació, i comencem a preparar-nos per a ser els següents, davant la meva sorpresa, ningú marxa. La gent sabia que podien rebre cops i empentes de part de la policia, però ningú va marxar. Entrem a tothom a dins i esperem pacientment, però amb nervis que arribi aquesta furgoneta carregada de policies. Però no arriba mai. M’arriba que el col·legi atacat ha resistit, i que els Mossos han marxat. Puc sentir als ossos com la tensió es rebaixa i la vuitena paraula queda empetitida davant de la novena: EMOCIÓ.

La policia acabava de carregar contra un col·legi que estava a 2 minuts d’on érem, i una de les primeres persones a arribar a votar després d’això, va ser una dona molt gran, en cadira de rodes, acompanyada pel seu fill. No puc evitar seure al seu davant i mirar-la als ulls mentre li dono les gràcies. Li agafo de les mans mentre li dic que això que està fent és meravellós. Ella no diu ni una sola paraula, però jo ja estic desbordat per les emocions. Mantinc la calma i el dia va passant, la solidaritat i la predisposició de la gent al carrer m’omple. Veig venir amics, veïns, antics companys de classe amb els que no ens parlem des de fa anys, però que aquest dia em donen les gràcies per tot el que estem fent.

Arriba l’hora de tancar. Es fa el recompte de vots mentre es demana a la gent del carrer que encara no marxin, que els necessitem ara més que mai. Ens arriben missatges dient que els altres col·legis ja han acabat, que som els últims. En acabar, decidim sortir jo i un amic els primers per si hi ha encara algú que vulgui frustrar la votació agafant l’acte oficial. Carreguem una urna i la còpia de l’acte, i quan ja marxem, veig a la meva dreta els quatre agents dels Mossos que han estat allà tot el dia, i m’hi acosto. Els dono la mà a tots ells i els dono les gràcies per fer la seva feina en un dia tan dur com avui.

Ara toca tornar a casa, i el primer que faig és parar abans a casa de la meva àvia, que ha estat atenta a la televisió durant tots els dies anteriors i tenia por d’anar a votar, tot i que finalment ha votat. M’hi acosto i l’abraço i li dic que estic molt orgullós d’ella. En aquest precís moment el dia em desborda i ploro. Ploro d’alegria pel que hem aconseguit, ploro de tristesa pels que no han pogut votar, ploro també d’impotència per tota aquella gent que ha rebut cops només per defensar el dret a decidir.

La desena paraula estarà per sempre amb mi: ALEGRIA. He pogut viure aquests moments gràcies a la meva implicació com a ciutadà, i la implicació de tants altres que, com jo, van cridar PROU. És imprescindible que tots sortim al carrer, reivindiquem allò que ens pertoca com és el dret a decidir, i sobretot, no defallir davant de res, ja que no podran res contra un poble unit, alegre i combatiu!

Jan Bermúdez
URL CURTA: http://www.jerc.cat/url/189165 Comparteix: