Des de bon principi Molas va deixar clar que si la Unió Europea no té una política de defensa comuna quan esdevinguem un estat, Catalunya haurà de procurar-se un exèrcit propi, ja que no podrem dependre de l’espanyol o del francès. Naturalment aquest exèrcit haurà de ser d’acord amb les nostres dimensions i necessitats. En aquest sentit es va mostrar partidari de seguir els models holandès, danès i suec per tal de destinar-hi tan sols l’1’6% del PIB català. Molas va ressaltar que actualment desapareixen de l’economia catalana més de 22.000 milions d’euros, els quals són regalats a Espanya a través dels impostos pagats per nosaltres que no retornen en inversions per a nosaltres. Això representa el 10% del PIB. D’aquesta manera argumentava que el cost de tenir un exèrcit i una política de defensa de només l’1’6% és irrisori i perfectament assumible.

També va voler desmentir el tòpic que la nació catalana no està feta per gestionar la seva pròpia seguretat i defensa al·legant que actualment les nostres administracions ja gestionen més de 24.000 efectius armats: la suma dels 15.000 mossos actuals i les diverses policies locals. Cal tenir en compte que encara que la Generalitat, actualment, no tingui competències en matèria militar o de defensa no vol dir pas que no tinguem necessitats en aquests camps. Avui dia aquestes són cobertes per l’exèrcit espanyol i ens n’haurem de fer càrrec quan esdevinguem independents.

La part més il·lustrativa de la conferència va arribar quan Molas detallà concretament quin tipus de material militar i organització necessitaria específicament un exèrcit, una marina i una aviació específicament catalana. Apostà també per una Guàrdia Nacional formada per voluntariat remunerat a temps parcial, que s’activaria en casos d’emergència com la gran nevada de la setmana passada. Finalment va recordar que un país litoral com el nostre haurà de menester una guàrdia costanera per la vigilància del trànsit marítim dels nostres ports, ja que és per on arriben les principals amenaces criminals i terroristes.

Finalment Pol Molas va acabar amb la cita que va pronunciar Joan Sales el primer any de la Guerra d’Espanya el 1936: “Tot el que no sigui anar al front amb serietat em sembla un carnaval imperdonable!”.

 

“Les JERC considerem que per acabar amb les discriminacions cal construir un nou ordre social que valori per igual el treball remunerat i el treball domèstic familiar i de cura, que permeti que cada persona desenvolupi el seu talent i que es basi en el reconeixement de la diferència com a font d’enriquiment.”

 

Fragment del manifest de les JERC Anem per feina! Trenquem Barreres!

Per debatre la qüestió van venir a l’Escorxador l’historiador i col·laborador del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC) Jaume Fernández i el president de la sectorial de Seguretat i Defensa d’Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) Marcel Escudé. Ambdós van coincidir que, de fet, la situació òptima seria un exèrcit europeu que es fes càrrec de la defensa global del continent, però també van expressar la dificultat que es pugui materialitzar en les properes dècades o fins i tot al llarg del segle XXI.

Marcel Escudé va voler desmitificar el cost que pogués tenir el manteniment d’un exèrcit català recordant que avui dia els impostos dels catalans ja serveixen per pagar-ne un: l’espanyol. D’aquesta manera deixava clar que en cap cas caldria augmentar la fiscalitat sobre la ciutadania. A més a més també va recordar que en cas de culminar amb èxit un procés independentista Catalunya es quedaria amb una cinquena part del material de l’actual exèrcit espanyol, i va posar l’exemple dels diversos estats creats a partir del desmembrament de la URSS el 1989. Per la seva part l’historiador Jaume Fernández va voler remarcar les similituds del futur estat català amb les característiques de l’actual Holanda pel que fa a dimensions i potencial econòmic. Argumentava que si Holanda té un exèrcit propi i participa dels compromisos internacionals, també Catalunya estarà igualment preparada. Va insistir en desmitificar la suposada incapacitació dels catalans per poder formar i dirigir un exèrcit posant d’exemple el canvi radical que van protagonitzar els jueus de la diàspora que van acabar formant de bell nou l’estat d’Israel el 1948.

En aquest sentit el portaveu comarcal Roger Fuentes, que forma part del grup de persones imputades, va declarar que amb tota probabilitat el cas serà arxivat sense que s’arribi a obrir el judici. Durant la seva declaració al jutjat Fuentes va percebre, a través de les preguntes que li formulava el nou jutge del cas, que aquest era conscient de la manca de delicte electoral.

Resumint la situació fins ara, va recordar que l’antiga magistrada del jutjat d’instrucció número 2 havia iniciat el cas acusant 11 penedesencs d’un suposat delicte electoral. Però l’acusació no podia prosperar perquè la llei diu clarament que el delicte electoral consisteix en fer propaganda per alguna opció política el dia de les eleccions, o durant el dia de reflexió. És per això que la magistrada va intentar canviar els càrrecs per acusar els onze penedesencs de desacatament del tribunal. Però aquesta acusació tampoc tiraria endavant ja que ningú es va resistir a desmuntar les parades de recollida de signatures un cop la policia es va presentar. A més a més, Fuentes va deixar clar que el tribunal no va entregar als agents cap ordre que certifiqués la prohibició de l’acció que estaven desenvolupant. És per això que ell i la resta d’imputats, estan convençuts que el cas serà arxivat sense més conseqüències.

A la una del migdia, després de les declaracions als jutjats, va tenir lloc una concentració de solidaritat en la qual es va llegir un manifest de suport. Durant l’acte els imputats van voler llançar un missatge de confiança a la població perquè participin de les properes onades de consultes sobre la independència de Catalunya en el marc de la Unió Europea.

Sellarès va voler recordar els seus inicis en la política catalana a l’Assemblea de Catalunya el 1971, i recordant com ell, i un grup de persones més, s’encarregà de la seguretat de la massiva manifestació de l’11 de setembre de 1977. Ja llavors el preocupava que la seguretat de la ciutadania catalana seguís en mans de les mateixes institucions policials espanyoles que tant bé l’havien reprimit durant els llargs anys del franquisme: la Policía Nacional (llavors coneguda per Policía Armada) i la Guardia Civil. Per aquest motiu a finals dels anys 70 va provar de convèncer, sense gaire èxit, el president Tarradellas i el president Pujol de la necessitat de tenir el comandament d’una policia pròpia sota les ordres de la Generalitat.

Els polítics catalans no en van veure la necessitat fins el dia del famós cop d’estat fallit del 23-F de 1981. A partir de llavors, Miquel Sellarès va tenir llum verda per tal de convertir els mossos en una policia catalana, moderna i al servei de les institucions democràtiques. Cal recordar que fins aquell moment els mossos havien estat poc més que els porters del Palau de la Generalitat. Per fer-ho va haver de navegar sempre contra corrent: contra l'acomplexament del president Pujol, contra la fèrria negativa del govern espanyol, contra la competència deslleial de les forces de seguretat espanyoles i contra la pròpia despreocupació de la societat catalana. Tot i que ell va deixar el projecte el 1984, des de llavors la policia catalana ha seguit creixent. Contra tot pronòstic, avui dia els Mossos d'Esquadra ja són una realitat present a tot Catalunya i amb més de 15.000 persones servint. Aquest ha estat un pas molt important per la progressiva recuperació de la sobirania catalana.

No obstant l’èxit evident, Sellarès va voler fer una crítica a l’excessiva flexibilitat dels processos de selecció de les noves promocions de mossos d’esquadra, els quals s’han establert els últims anys. Ja que, segons ell, s’ha permès l’entrada d’algunes persones sense vocació de servei a la ciutadania que actualment poden embrutir la imatge del cos. També va insistir que la policia no és la solució als problemes estudiantils o de manca d’integració sinó l’últim recurs per tal d’evitar que es produeixin mals majors en una situació crítica. Els problemes socials requereixen solucions polítiques, econòmiques i culturals, les quals han de ser aportades pels polítics elegits democràticament.

Finalment va acabar advocant per la necessitat de fer front al crim organitzat de manera global, ja que les actuals policies estatals no tenen ni la perspectiva global ni l’envergadura necessàries per afrontar-lo. Per això va proposar la creació d’una policia europea, seguint l’exemple de l’FBI nord-americà, amb la qual tots els cossos hi haurien de col·laborar.

Cal destacar que la conferència fou seguida amb especial atenció per alguns membres dels Mossos d’Esquadra, entre els quals hi havia l’inspector Daniel Pérez, cap de l’Àrea Bàsica Policial de l’Alt Penedès.

Íñiguez va repassar detalladament la vida i recorregut d’aquesta columna. Precisament, quan es va crear, va protagonitzar una famosa marxa per Barcelona que va desfermar un sentiment catalanista desacomplexadament independentista. No obstant això, aquella columna tenia per objectiu lluitar solidàriament en terres aragoneses per tal d’expulsar-ne els militars colpistes. Íñiguez va destacar sovint el caràcter disciplinat dels voluntaris d’aquella columna que, al capdavall, era d’extracció paramilitar. Foren precisament els comandaments militars republicans que van lloar-ne sovint la seva professionalitat. Sobretot en un context en què les columnes anarquistes van presentar nombrosos conflictes ja que actuaven desorganitzadament i fins i tot van arribar a disparar contra altres tropes republicanes per simple rivalitat ideològica.

A partir de la integració formal de les columnes de voluntaris a l’exèrcit republicà el maig de 1937, la Columna Macià – Companys va estructurar-se en dues noves Brigades: la 131a i la 132a, integrades a la 30a Divisió. Van lluitar heroicament a Terol i posteriorment van quedar separades pel front, quedant l’una en l’anomenat front de Llevant i l’altra a Catalunya. Des d’aquí va participar en l’última gran contesa de la guerra al nostre país: la cruenta Batalla de l’Ebre. Íñiguez també va destacar que, en el cas de la columna catalana, els comissaris polítics d’ERC no es van dedicar al proselitisme polític ni a imposar la seva ideologia als soldats que la integraven; i tampoc van pressionar els comandaments militars sobre com havien de fer les batalles. A diferència dels comissaris polítics d’altres partits ells es dedicaren només a proveir els voluntaris catalans dels aliments i flassades que Catalunya recollia per a ells i a organitzar la intendència en general.

L’acte fou presentat pel portaveu de les JERC a la comarca, Roger Fuentes, qui va disculpar per motius professionals l’absència de l’altre autor del llibre, Francesc X. Hernández. Fuentes va remarcar que l’objectiu del cicle de xerrades en què s’inscriu aquesta conferència és conscienciar la societat penedesenca sobre la importància pràctica que han tingut, tenen i tindran els assumptes de seguretat i defensa a Catalunya.

La xerrada de dijous que ve vindrà a fer-la l’exdirector de Seguretat del govern català, Miquel Sellarès, qui fou el principal impulsor de la refundació dels Mossos d’Esquadra com a Policia de la Generalitat de Catalunya. Tindrà lloc també a les 20:00 h a l’Escorxador de Vilafranca.

La primera xerrada, que tindrà lloc el 4 de febrer, vol ser un homenatge als soldats catalans que lluitaren a la guerra d’Espanya de 1936-1939. Els historiadors David Íñiguez i Francesc X. Hernàndez relataran la creació i les accions de la Columna Macià-Companys, creada pels voluntaris catalans per lluitar contra el feixisme i posar-se al costat de la democràcia i de la Generalitat de Catalunya. Ambdós són coautors del llibre homònim publicat l’any passat per la Fundació Josep Irla.

La segona, prevista per l’11 de febrer, analitzarà el cos dels Mossos d’Esquadra, els garants de la seguretat catalana avui en dia. No en va l’estatut actual (pendent encara dels tribunals espanyols) els atorga la plena competència en les matèries de seguretat ciutadana, ordre públic, policia administrativa, policia judicial, investigació criminal i protecció del medi ambient, àmbits en els quals ha assolit ja un grau d’especialització professional igual a qualsevol altra policia estatal europea. Aquesta conferència anirà a càrrec de Miquel Sellarès, el qual va ser director de Seguretat de la Generalitat i principal artífex de la creació del nou cos de Mossos d’Esquadra l’any 1983. L’any passat va escriure el llibre Un pas endavant en què relata les penes i glòries de la refundació del cos. Amb ell esbossarem els principals reptes que ha d’encarar la nostra policia ara que ja s’ha desplegat a tot Catalunya. Actualment presideix el Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya (CEEC).

Pel 25 de febrer les JERC volen fer un debat obert sobre la necessitat dels estats sobirans de tenir o no unes forces armades pròpies. Miquel Escudé i Jaume Fernández miraran de respondre a la pregunta Haurem de tenir exèrcit propi? i posteriorment s’acceptaran les intervencions del públic assistent. Escudé és el president de la sectorial de Defensa i Seguretat d’ERC. Pel que fa a Fernández és historiador i també membre del CEEC.

Per últim, el dijous 11 de març, tindrà lloc l’última conferència titulada Sobirania, Seguretat i Defensa, en la qual l’especialista en defensa i forces armades Pol Molas explicarà com caldria actuar abans i després de la futura independència per tal de dotar-nos de les eines necessàries en aquests camps i encarar la seguretat nacional per les demandes del segle XXI. Molas és un col·laborador assidu del CEEC.

La diada del soldat català es va crear els anys setanta per celebrar la victòria el 1641 de les tropes catalanes sobre els exèrcits espanyols de Felip IV a la Batalla de Montjuïc, durant la Guerra dels Segadors (1640-1652), un dels diversos conflictes de la Guerra dels Trenta Anys a Europa. Durant aquella guerra, que a voltes tingué l’esperit d’una autèntica revolució social, Catalunya va utilitzar la seva sobirania com a estat independent per desentronitzar el rei espanyol i coronar com a rei el seu enemic francès. Posteriorment esdevindria una república fins que les batalles i la pesta delmaren el país i calgué acceptar de nou els Habsburg. Fou llavors quan Espanya i França van pactar la pau entre elles en el famós Tractat dels Pirineus de 1659, i mutilaren Catalunya en dues parts, quedant la Catalunya Nord en mans gal·les.

Des de la Federació Comarcal de l’Alt Penedès de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya volem recordar en el dia d’avui el nostre company assassinat. Aconseguirem acomplir el teu somni, el nostre somni: una terra lliure, un país independent!