Al meu parer, elaborar el futur mapa territorial del país no és una tasca senzilla. No es tracta d’agafar un ganivet i començar a tallar el pastís. Podríem parlar de drets històrics, de fer arribar l’administració a la ciutadania, d’ordenar el territori... Però en el cas del nucli del país, on s’acumula la major part de la població, tampoc es tracta d’això. El que ens estem jugant és la metropolitanització de Catalunya.

 Actualment la conselleria de governació, en mans del company Ausàs, està elaborant una llei de vegueries que establirà quines són les seves funcions, com es creen, quines persones en formen part i com es governen. És a dir, serà la llei que regirà el funcionament de les vegueries. Si tot marxa bé, s’aprovarà durant el 2009. La idea de les vegueries va néixer del consens generalitzat dels partits polítics catalans que el país no podia seguir funcionant en base a una administració tan poc arrelada a la nostra societat, com són en aquest moment les quatre diputacions provincials. Per aquest motiu tots es van posar d’acord de seguida i van plasmar-lo en l’afirmació del punt 3, a l’article 91 de l’actual Estatut, ja aprovat per la ciutadania de Catalunya: “Els consells de vegueria substitueixen les diputacions”. Això ja és llei i s’haurà de complir. Fins aquí cap problema.

 Aquesta llei, però, no establirà quantes vegueries hi ha d’haver. Fer un nou mapa de l’ordenació territorial del país requerirà un nou i sòlid consens entre els partits catalans perquè haurà de definir la morfologia del nostre territori per molt de temps. Aquest pacte polític no es produirà pas en l’actual legislatura sinó que es plasmarà en una segona llei, la qual no s’aprovarà fins la legislatura que ve. De moment hi ha segures 7 vegueries, amb les quals tothom està d’acord: Terres de l’Ebre, Lleida, Alt Pirineu i Aran, Girona, comarques Centrals, Tarragona i la de Barcelona. Però el consens de moment només arriba aquí...

 Els desencontres dels partits sobre l’ordenament territorial es troben al nus entre les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona: el Penedès. El Penedès és una entitat geogràfica i socioeconòmica format històricament al si de quatre comarques: el Garraf i el Baix Penedès a la costa i l’Alt Penedès i l’Anoia a l’interior.

 Qui s’oposa i qui està a favor de la vuitena vegueria? El nostre partit, Esquerra Republicana, està implicada en la defensa dels interessos penedesencs des dels anys vuitanta, abans i tot que la conscienciació actual estigués organitzada, quan ens vam quedar sols defensant un àmbit de planificació propi. Més cap aquí, quan ja es començava a parlar de les vegueries, també vam ser els primers a manifestar-nos-hi a favor. Avui dia també han expressat la seva adhesió a la causa penedesenca tota l’oposició parlamentària: CiU, el PP i C’s.

 Per tant, on es trenca el consens? Públicament ICV manté un silenci sospitós sobre l’afer, tot i que des del Parlament i des del govern s’ha oposat a les iniciatives impulsades per reconèixer el Penedès. Però l’autèntica bèstia negra que s’oposa, a capa i espasa, a la vuitena vegueria és el PSC. ¿A què hem d’atribuir aquesta oposició a la legítima demanda d’un territori amb 1.941 km2 (similar a la província de Gipuskoa) i una població de 371.406 habitants (similar a la província de Lleida)? Sincerament dubto que la posició d’ICV estigui marcada per cap interès prosaic en contra, ni tampoc per una suposada incompatibilitat  amb el seu programa ideològic. Senzillament la seva actitud mesella davant dels socialistes la fa claudicar de seguida sense mantenir cap mena de criteri propi. En canvi, no puc dir pas el mateix del PSC-PSOE, ja que la seva fèrria oposició, en ocasions maleducada, es deu a interessos de moment inconfessables, ja que fins el dia d’avui no han emès encara cap argument. Ells sí que tenen un criteri propi al respecte.

 Personalment intueixo que el que en realitat defensa són les seves menjadores. Tot rau al centre tradicional del seu poder: Barcelona. Sense que ho hagin admès encara, veig a venir que el PSC-PSOE té ganes de ressuscitar l’antiga idea d’un gran govern metropolità que faci ombra a la Generalitat de Catalunya i que, a la vegada, li serveixi d’exili daurat en aquelles legislatures que estigui a l’oposició parlamentària. Això seria possible si en el moment d’implantació de les vegueries la vegueria Central i la de Barcelona es mancomunessin en una mateixa institució. El resultat seria que quan aquesta megavegueria heretés el cos de funcionaris de l’actual Diputació de Barcelona en bloc, el que en realitat estaríem contemplant seria un simple canvi de nom, però no de contingut. També és fàcil preveure que en aquesta hipòtesi les comarques de la vegueria Central prendrien un rol absolutament subordinat a les necessitats del nucli central: la ciutat de Barcelona i els seus voltants. Barcelona és i serà la filla consentida del PSC-PSOE, i com a centre d’una megavegueria resulta evident la voluntat de fer-la créixer molt més encara, com una filla mimada que tot ho endrapa. Segons aquest plantejament radial les comarques de la vegueria Central no tindrien altre raó de ser que els barris dormitori d’una gran Barcelona, una zona de pas d’un cinquè cinturó del qual ja n’hem sentit els primers cants de sirena, un cercle d’abocadors metropolitans, un megapolígon de ciment... La clàssica relació entre un centre desenvolupat i una perifèria de la qual pugui disposar.

 Però tot aquest esquema quedaria en entredit si en comptes d’institucionalitzar aquesta dualitat centralista, en el mateix espai es creessin tres vegueries i no dues: la de Barcelona, la de comarques Centrals i sobretot la del Penedès. Només una tercera vegueria a l’àrea de Barcelona deixaria sense sentit la lògica centre-perifèria perquè significaria que per part de les institucions catalanes hi ha la voluntat de preservar la identitat local i comarcal més enllà de Collserola. La vegueria del Penedès i la vegueria de les comarques Centrals serien una barrera al creixement metropolità, que de moment va colonitzant el rerepaís a base d’urbanitzar-lo salvatjament. Tres vegueries significarà pluralitat i discussió dels temes regionals, i no pas la subordinació a un creixement metropolità del qual fins ara sembla que el territori no en pugui opinar.

 Potser vaig equivocat, i el PSC-PSOE té una resposta ben original, que de ben segur a mi no se’m pot haver acudit, per oposar-se a la vegueria del Penedès. Si és així, que baixi en Montilla i m’ho expliqui.

 Roger Fuentes i Travesset

Portaveu de les JERC Alt Penedès